La Criolla

 El cabaret està situat al barri Xino de Barcelona

 

A LA CRIOLLA TOT HI BROLLA

• Tot allò prohibit es pot trobar en aquest local. 
• La seva fama omple de gent el carrer del Cid cada nit.

Vermell. El color de la sang inunda el que ara és l’artèria de la festa, el vici, i la cocaïna: El carrer d’El Cid. El pas incansable d’aquella gent, que sembla treta d’una pel·lícula d’Almodòvar, converteix un carrer trist i mal il·luminat en una mena de rambla on l’olor a podrit i el ferum de les deixalles oblidades des de fa mesos passen a un segon terme. El cor de la gresca és un rètol lluminós, és La Criolla.

L’ambient del carrer és força curiós. El rètol reflexa les finestres de les cases que, alhora, reflecteixen la gent que volta pel fosc carrer. Són gent pobra, que viu rodejada de misèria, delinqüència i que ofeguen les penes fins que arriba la matinada, quan La Criolla tanca les seves portes i la Guàrdia Civil fa acte de presencia. Davant, hi ha un altre local, Sant Sagristà, d’on els leucòcits que hi surten es barregen amb els actors, els pobres i el legionari-repartidor de flyers del bar rival, que sembla tenir molt d’èxit.

Finalment, decideixo entrar a La Criolla. El roig de la sang i la passió tornen a ser presents dins el local però amb molta més intensitat que a fora. Recordo aquest lloc. Fa temps era una fàbrica de teixits d’una grandària impressionat i amb unes columnes de ferro que ara són troncs de palmeres tropicals. La gent deixa de semblar leucòcits per tenir rostre i cos. Mentre observo l’ambient una música horrible destrossa la meva oïda: trompetes i altres instruments de vent metall. Una orquestra estrepitosa que, quan per fi calla, dóna protagonisme a un gramòfon que reprodueix veus de proporcions insuperables i torna a fer petar el meu sentit. L’ambient reeixit el rematen uns joves ballarins, vestits amb espardenyes, que triomfen quan els llums es tornen vermells i poden deixar anar la seva passió ballant un tango: Mai el tango havia estat tant tango.

Faig una ullada al local. Mariners, putes i fum. Uns estrangers que no es deixen fer fotografies, no en un lloc així. Les dones que hi ha són joves, potser no. És quasi impossible saber-ne l’edat tenint en compte tot el que han viscut. L’experiència es marca en la seva cara o en la seva espatlla, com el cas de la Milagros, que molt breument m’explica perquè hi té una ganivetada. No parlen de la seva vida glacial, fosca i plena de misèria, només es dediquen a buscar algun marineret innocent que vulgui usar els seus serveis mentre xoquen amb homes que les tracten amb menyspreu. Així és La Criolla. Un lloc on tot allò prohibit hi té cabuda, un lloc on tot el que hi ha, hi brolla.