Crònica de Si, Ministre

 Toni Aira presenta la seva traducció al català del llibre Si, Ministre

No, Ministre, que tu no manes

• Els ex ministres Joan Majó i Josep Piqué es retroben a la Facultat de Comunicació Blanquerna per la publicació en català del llibre Si, Ministre.
• Ambdós coincideixen en que els ministres no manen gaire i que els veritables reis del poder són els mitjans de comunicació.

Alexandra Muratet Carmona


“Els protagonistes de la conferència són els ex ministres” diu Toni Aira, traductor del llibre Si, Ministre i principal cap de la cita. A cada banda, dos homes d’alts càrrecs i d’ideologies diferents: Joan Majó, ministre d’indústria i energia durant la primera legislatura de Felipe González) i Josep Piqué, ministre d’indústria i energia, de ciència i tecnologia, d’exteriors i portaveu durant la primera i segona legislatura de Jose Maria Aznar.


“En el moment de canvi és més important la direcció que la gestió”. Joan Majó, qui fou alcalde de Mataró durant La Transició, basa el seu discurs en saber diferenciar la capacitat de dirigir (qui decideix on s’ha d’anar) i la de gestionar (qui decideix com anar). “Els polítics, quan arriben a ministre, han de ser capaços de aclarir quina és la seva tasca i han d’assegurar tenir bons gestors perquè les coses no es moguin de lloc. Es un error posar gestors a fer de polítics, i polítics a fer de gestors. Cadascú a lo seu.” declara l’ex ministre. Segons ell, “No hi ha bon projecte sense una gestió prèvia.”, fet imprescindible per un bon funcionament del país i que, si no es duu a terme d’aquesta manera, és quan caiem en el fracàs. Però el punt més destacable del discurs de Majó és quan diu que hi ha tres tipus de castes: els polítics, els alts funcionaris i els gestors d’empreses. Sembla que manin molt, però en realitat ho ha una altra casta que és qui realment porta els “pantalons”: Els mitjans de comunicació.


Josep Piqué, l’altre ex ministre convidat a la conferencia, es mostra d’acord amb Majó i cataloga el fet de gestió com l’Eròtica del poder: “no es mana tant com sembla i, a més a mes, has de canviar la realitat que t’envolta.”. Piqué també diu que els mitjans de comunicació són els que manen i posa un exemple: “Mano més sent president d’una empresa que de ministre” i complementa “Ser ministre és un honor, però és horrible”. Arran d’aquest comentari explica com Aznar (o el “sequerón” com l’anomena l’ex ministre), després de preguntar-li que havia de dir cara al públic sobre una reunió que Piqué no havia assistit simplement li responia: “Tu ya sabes” o “di Las Generales de la Ley”. També fa broma i descriu el fet de ser ministre com “No recordo una setmana tan horrible des de la mili” o la satisfacció de poder utilitzar la semàntica creativa: “Això és dir les coses per tirar dient el contrari a allò que es vol dir, és a dir, quan volíem fer una reducció de plantilla en el sector miners ho vam anomenar PLA DE SUPORT A LA MINERIA.”. Finalment, després de tanta broma, Piqué es torna a posar seriós i fa una reflexió: El fet que els polítics actuals no hagin fet res més a la seva vida que això ens porta a la degradació del debat des de la Transició fins a la democràcia. “La responsabilitat és del sistema electoral, que és massa general”. “Per sota del poder polític hi ha d’haver un Sir Humphrey, una reivindicació de la política necessària per a que el país vagi bé.”.