Ressenya sobre La Xava

 Enric Cassases reedita La Xava, obra de l'escriptor i pintor Juli Vallmitjana

UNA MISÈRIA DESCONEGUDA

• La Xava retrata els barris més pobres de Barcelona a principis de segle XX
• Lladres, prostitutes, malalties i pudors es concentraven a les cases de sota Montjuïc.  

 

Freqüentava els baixos fons i va arribar a conviure amb els gitanos, que el consideraven amic seu. Juli Vallmitjana (1873-1937) era un home polifacètic. Treballava en la pintura, l’orfebreria, la literatura i era un interessat per les formes de vida marginals, on mostrava uns ambients que la burgesia volia amagar.  Vallmitjana coneixia els barris de sota Montjuïc i ho va retratar l'any 1910 escrivint La Xava. Aquesta novel·la ve precedida per Sota Montjuïc, obra que coincideix en alguns moments amb escenaris de La Xava.

La Xava és l’alies de la Roseta, una nena que creix al carrer i sense adolescència. Marcada per l’ambient del barri i la família, la Roseta no coneix res més. La seva escola és el carrer i els seus mestres són homes que no paren d'entrar a les tavernes i els prostíbuls. Tot i els seus intents per fugir, amb catorze anys, ja és converteix en prostituta, com la de la seva mare: “Era una flor que esclatava en les runes de la pobresa (pàg.142)”. Amb la mort de la mare i la fugida del pare amb la seva germana petita a França, la Xava decideix casar-se amb en Rafel,  que l’abandona estant embarassada. La Xava, que per culpa de la prostitució té molts problemes de salut, acaba perdent el fill una vegada ha nascut. Poc després apareixerà en Fermí, un pintor que la traurà de la prostitució i la misèria en la que havia estat vivint.   

L'obra és un retrat constant de descripcions de carrers, edificis i vestimentes dels personatges. Els colors i els ambients ens mostren la seva afició per la pintura, de cada espai en pots fer una imatge molt detallada i t'ho explica d'una manera molt sentimental, complicada i quasi poètica: "El dia apuntava per la costa llevantina i descobria els noms verdosos dels camps. (...) La remor del mar semblava una cançó transcendental quals harmonia remorejava per l’espai com si afalagués als que dormen eternament dintre els compartiments d’aquella necròpolis situada enfront del mar, arrapada a la falda de Montjuïc.”. Un narrador omniscient ens explica la història i els diàlegs entre els personatges mantenen un ritme ràpid que donen una sensació d'acció constant. El llenguatge és cru, molt directe, amb argots específics, castellanismes i paraules del caló com ĵalar o ĵamància. Aquí és on Vallmitjana destaca per sobre d'altres autors. Aquestes paraules donen vivesa als diàlegs,  diferents entonacions, i ens permet imaginar-nos la situació com si estiguéssim just al davant. En conclusió, Vallmitjana ha estat capaç de reflectir una misèria, que per molts, era desconeguda.